Horitzons imprecisos, 2008fotografia amb càmera estenopeica
Des de fotografies mítiques com Te amo (1977), Manel Armengol ens ha mostrat com el món és capaç de confabular-se per trascendir el llenguatge, per anar més enllà de les imatges: un home juga una partida de pinball, abstret del bullici urbà de Manhattan, sota la neu i sota el rètol de la botiga: "Te amo": La poesia de la realitat o la realitat caçada per una mirada poètica present a tots els seus treballs, des dels més propers al fotoperiodisme fins als més abstractes, com llums (1985), incandescències (1983), transparències(1992)... Als seus darrers treballs Pedres del cel (2007) i Horitzons imprecisos (2008), Armengol concentra i depura tota la força dels materials i del paisatge, de la llum, la composició i l'arquitectura.
..........
Desde fotografías míticas como Te amo (1977), Manel Armengol nos ha mostrado como el mundo es capaz de confabularse para trascender el lenguaje, para ir más allá de las imágenes: un hombre juega una partida de pinball, abstraido del bullicio urbano de Manhattan, bajo la nieve y bajo el rótulo de una tienda: "Te amo": la poesía de la realidad o la realidad cazada por una mirada poética presente en todos sus trabajos, desde los más próximos al fotoperiodismo hasta los más abstractos, como luces (1985), incandescencias (1983), transparencias (1992)... En sus últimos trabajos Piedras del cielo (2007) y Horizontes imprecisos (2008), Armengol concentra y depura toda la fuerza de los materiales y del paisaje, de la luz, la composición y la arquitectura. Through mythical photographies such as Te amo (1977), Manel Armengol shows us how the world is capable of conspiring to transcend language, to go beyond images: a man plays pinball, abstracted from the urban hustle of Manhattan, under the snow and under a shop's sign: "Te amo": the poetry of the reality or the reality hunted by a poetical look that appears in all his works, from the nearest to photojournalism up to the most abstract, such as lights (1985), incandescences (1983), transparencies (1992)... In his last works Stones of the sky (2007) and Vague Horizon (2008), Armengol concentrates and purifies all the force of the materials and the landscape, of the light, the composition and the architecture. Depuis des photographies mythiques comme Te amo (1977), Manel Armengol nous a montrés comme le monde est capable de se conspirer pour embaumer le langage, pour aller au-delà des images : un homme joue une partie de pinball, abstrait du tumulte urbain du Manhattan, sous la neige et sous l'écriteau d'un magasin : "te amo" : la poésie de la réalité ou la réalité chassée par un regard poétique présent dans tous ses travaux, des plus proches du photojournalisme aux plus abstraits, comme lumières (1985), une incandescence (1983), des transparences (1992)... À ses derniers travaux les Pierres du ciel (2007) et les Horizons imprécis (2008), Armengol concentre et épure toute la force des matériels et du paysage, de la lumière, de la composition et de l'architecture.
